Codi del FREAK
Asamblea de la SOSA (Shameless Old Sports Association)1a Llei del Freak: Cadascú és freak a la seva manera.
2a Llei del Freak: El freak té el dret i el deure d’acceptar la seva condició.
3a Llei del Freak: Per més freak que siguis, sempre hi haurà algú més freak que tu. És la llei del “completeness” del conjunt. La que treu els remordiments de conciencia i la que et fa entendre moltes coses... MOLTES!
Motto de la SOSA: “No espero que m’entenguin, només que respecting el que faig”.
I algú es pot preguntar després de tot això... què hi pinten aquí els “sports”? Doncs bé, la resposta senyors, la té Fitzgerald: un “viejo” (de... ¿cómo te va viejo?) és un old sport al Great Gatsby de Scott Fitzgerald.
(Idea original: gran Rovira! Una abraçada i moltes gràcies per tot!)
Esperances (Es)fumades
Un saludo a todos los que leeis el blog y dejáis comentarios. Es un verdadero placer por mi parte. Aprovecho para dar las gracias a mis colabordores, que hacen más que posible que todo esto funcione como funciona! Os quiero un montón :) Dejando de lado por una vez temas abstractos que requieren mucho pensar, os dejo mi opinión sobre la ley antitabaco que hace ya ocho meses que entró en vigor en nuestro país y parece como si todavía no hubiese llegado. Espero que no os importe que lo haya escrito en catalán. No iba a colgarlo pero Thurel me pidió que lo hiciera, así que aquí lo dejo.
Com tots sabem, l’1 de gener d’enguany va entrar en vigor l’esperada llei antitabac. Mentre els fumadors manifestaven el seu descontentament davant la normativa, els no fumadors veien un futur esperançador sense fum. Doncs bé, ja han passat vuit mesos des d’aquell 1 de gener i em pregunto si algun bar o restaurant s’ha dignat a penjar el cartell de “local sense fum”, perquè, desafortunadament, sobretot pels no fumadors, n’he vist força pocs de cartells. I, ves per on coses de la vida, avui trobem al diari una notícia que, com a ciutadans d’un país pròsper i plenament integrat en la Unió Europea, ens hauria de fer avergonyir. No només hem trigat molt més temps que altres països a aprovar una llei antitabac sinó que, després de gairebé un any d’haver entrat en vigor, hem d’empassar-nos unes declaracions de la consellera de Salut en què afirma que “no hi ha intenció de restringir més la llei”. I ara, és clar, els no fumadors, que segueixen inhalant el fum cada matí quan entren al bar a esmorzar, es deuen fer la mateixa pregunta que em faig jo: és “restrictiva” la llei a dia d’avui? Si em permeteu que hi digui la meva, la resposta és clara: no.
Els resultats ens demostren que no hem sigut capaços d’implantar una legislació simple, directa i clara. I amb tot, els propietaris dels locals s’excusen dient que no volen fer reformes als seus locals davant la “suposada possibilitat d’un canvi futur de la norma”. A mi m’agradaria saber si aquests mateixos senyors propietaris s’han adonat del nivell de suposició de l’afirmació anterior. No se’ls ha demanat que derrueixin el local i el tornin a construir. L’única cosa que se’ls demana és que compleixin la llei. No hem d’oblidar que hi ha drets i deures en joc.
A més, des del meu punt de vista, és indignant que la consellera hagi d’assegurar que darrera d’aquesta llei “no hi ha cap voluntat política”. Estem parlant d’un tema molt important i seriós que afecta la salut dels ciutadans i seria, en poques paraules, barroer, el fet d’insinuar que la política hi pot tenir alguna cosa a veure. La llei antitabac no ataca els fumadors: regula els drets de tots, en particular, el dret del no fumador de poder escollir entre esmorzar envoltat de fum o poder-ho fer en condicions més saludables.
El darrer mes de gener, quan va entrar en vigor la nova legislació, tots els mitjans de comunicació van deixar molt clar a la població que els espais on no es pot fumar han d’estar separats amb envans físics i no només amb simples sistemes de ventilació. Doncs bé, sembla que aquest país estigui poblat per gent sense memòria, atès que després de vuit mesos de parlar de la llei antitabac, el director de Salut Pública, Antoni Plasència, encara ara ha de recordar en què consisteix i què diu la norma.
I és més, Plasència parla d’una “única tolerància” amb les portes d’accés als espais sense fum, quan, en definitiva, a dia d’avui i després de tants anys de fer respirar els seus fums als altres, són els fumadors els que haurien de ser una mica més tolerants amb la nova llei i acceptar que no tots volem fumar en aquest país.
Semblava que aquesta nova llei havia de significar un gran pas per aconseguir una societat amb menys fum i més sana, i després de pràcticament un any des de la seva aprovació, ens trobem que no només la majoria de locals no la compleixen, sinó que en discoteques i bars musicals, llocs on es fuma tant o més que en la resta de restaurants i bars convencionals, es pot fumar amb la condició que els locals en qüestió no admetin menors de divuit anys. És clar que després el Departament de Salut es posa les mans al cap quan les estadístiques demostren que els joves cada cop fumen més. Això em fa arribar a les conclusions següents: o bé els majors de divuit anys no som considerats “joves”, o bé no sabem fer lleis en aquest país.
No entenc com encara avui es pot seguir parlant de la “indefinició de la llei”. No pot ser més clar: si ets propietari d’un local de més de 100 metres quadrats, o penges un cartell de “local sense fum”, o habilites una zona separada amb envans físics i cortines d’aire a l’accés de l’espai. Si no ho fas i et denuncien o t’inspeccionen el local, t’enfrontes a una sanció de fins a 10.000 euros. Clar i català.
I per si amb tot això no n’hi hagués prou, s’ha anunciat que les comunitats dirigides pel PP seran “flexibles” amb la llei. No entenc com poden parlar de flexibilitat davant de l’estat en què ens trobem després de vuit mesos. I, a més, ara són els ciutadans els que han de denunciar l’incompliment de la llei perquè els responsables de Salut no pensen fer inspeccions. Arribats a aquest punt, conciutadans d’esperances esfumades, us faig una darrera pregunta. Des d’una perspectiva restrictivament política, es pot ser més flexible?
Cruzar la Línea
En nuestra vida reinan las
LÍNEAS. Unas líneas que ejercen un fervoroso poder sobre nosotros, sobre nuestras mentes. La cuestión es... ¿para qué están las líneas? ¿por qué existen? ¿por qué son tan importantes?
Pues bien, para los más atrevidos, las líneas son metas que deben ser cruzadas cuanto antes para conseguir sentirse realizados, para sentirse ellos mismos, para sentir que su vida no conoce los riesgos. Para los que no son tan atrevidos, en cambio, las líneas son sinónimo de miedo, de impotencia al no ser capaces cruzarlas, al tener que quedarse detrás de esa línea, a la que maldecirán siempre, para el resto de sus días.
Como seres humanos que somos, nuestro instinto nos dirige hacia las líneas y, a veces, parece que cuanto más ancha es la línea, más nos apetece cruzarla, como si de un poder interior innato se tratase: un poder que somos prácticamente incapaces de controlar. Sin embargo, hemos de ser conscientes de que cuando una línea se cruza, cruzada está, y hay que cargar a cuestas con sus consecuencias porque no se puede volver atrás.
El motivo que nos lleva a
CRUZAR una línea, que no debemos olvidar que, en definitiva, es un límite (decidamos o no cruzarla), es probablemente la sensación que nos produce el saber que la vida nos da la oportunidad de pasar de lo familiar, de lo que conocemos, a lo desconocido. Y esa parece que es una sensación que puede con nuestras mentes.
Entonces nos preguntamos... ¿qué es mejor? ¿cruzarla o no cruzarla? Algunos se preguntan si debemos cruzar una línea o es mejor mantenerse al margen. La respuesta... algo así como:
DEPENDE de la línea en cuestión.
Os dejo con un fragmento de la canción “Cross the Line” de Spandau Ballet.
Mother come to me now, (Madre, ven hacia mí ahora)
take this hand now, I’m afraid. (coje mi mano, tengo miedo.)
Mother, come to me (Madre, ven)
I’m bleeding. (estoy sangrando.)
We had no way to see eye to eye, (No podíamos vernos,)
through all the walls in their mind. (debido a todas las paredes de sus mentes.)
These were the pleasures that terrified, (Éstos eran los placeres que aterrorizaban,)
we left them behind (los dejamos de lado.)
And I’ll say it again, and I’ll say it again, (Y volveré a decirlo, y volveré a decirlo,)
and if the power comes between us, (y si surge entre nosotros el poder,)o
h, I’ll know what to do: (oh, sabré que hacer:)
I’m gonna say it to you: (te lo diré:)
Cross the line tonight. (Cruza la línea esta noche.)
